Alois Alzheimer, per Robert Pibernat Ballesta

	A gafa la torrada i se l’acosta a la tassa de llet. No sap què fer. No sap com fer-ho perquè la torrada quedi untada per la llet. Només l’hi ha de posar a dins, però ja no en sap. La iaia es bloqueja, es posa nerviosa, pot­ser es posa a plorar. Li hem d’ex­plicar que posant la torrada a dins de la llet ens la podrem menjar, i l’hem d’ajudar a fer-ho. A poc a poc, i amb un somriure per compensar el seu desencís, farem com si aquella torrada fos en aquell moment la cosa més important del mon. Que ho és per a ella. El passat no existeix, el futur s’esborra. Només hi ha aquella torrada. I serà un esforç important perquè serà únic, perquè l’endemà s’haurà de re­petir, amb el mateix rigor i la mateixa paciència, com si avui no hagués passat. I vindrà un dia que, per més que li ho expli­quem, la iaia ens mirarà amb ulls de desconeixement. De con­fiança, però de desconeixe­ment. I al cap d’un temps s’apa­garà del tot. Alois Alzheimer (Baviera 1864 - Breslau 1915) va ser el psiquiatre i neuròleg alemany que va identificar per primera vegada els símptomes del que després es coneixeria com a ma­laltia d’Alzheimer. Fill de notari, d’una família catòlica i acomo­dada, es va casar amb una jueva rica que després de donar-li tres fills es va morir, però amb la se­va fortuna es va poder dedicar a la investigació. Sobre una ma­laltia específica de l’escorça ce­rebral, va batejar la conferència sobre el seu primer cas, el d’una dona de 51 anys que presentava tots els símptomes del que avui coneixem com aquesta malal­tia. Parlem de 1901, fa un segle, i continuem sense saber com ar­reglar-ho. No hi ha cura, només hi ha alentiment en el procés. No tenim assumit el concepte d’investigació.  És un afegit, un luxe, no una necessitat	L’any 2002, l’actor Charlton Heston (Els deu manaments, Ben-Hur, etc.) va dir que tenia Alzheimer, i va fer el favor més gran que es podia fer a la malal­tia: posar-la en boca d’un perso­natge mundialment famós. I en­mig d’Amèrica, país dels grans tabús. Va servir perquè la gent es posés la paraula a la boca sen­se por, amb normalitat. I va obrir una porta perquè altres fa­mosos fessin el mateix, donant exemple, deixant que el món sa­bés que el seu personatge s’aca­bava. Investigar no és cap luxe Teresa Gómez Isla (Madrid 1965), neuròloga de Maragall (per simplificar), es queixa que a l’Estat espanyol no hi ha sen­sibilitat per la investigació. Les universitats no inverteixen, l’Estat no inverteix. Ella diu: “No ens podem permetre no curar la malaltia, perquè no te­nim recursos suficients per fer front al nombre de malalts que deixarem escapar”. És a dir, no investigar avui vol dir assumir molta més despesa sanitària demà i demà passat. No tenim assumit en aquest país el con­cepte d’investigació: és com un afegit, un luxe, no una necessi­tat. Ara hi ha 600.000 afectats a l’Estat, i tenint en compte l’esperança de vida, el 2050 a q ue st nombre es podria triplicar: si no s’investiga per dismi­nuir aquest volum ara, qui ho pagarà després? Els diferents governs espanyols no han cre­gut en la investigació per un motiu concret: no surt a comp­te. És un fet a llarg termini que no els quadra amb els seus rè­dits electorals: el món de la in­vestigació va més enllà dels quatre anys i no en trauran profit.	Pep Duixans Els metges que atenen pa­cients han d’estar en contacte amb els que investiguen, i això no passa. Són dos mons sepa­rats que s’alenteixen. La força de la cosa pública, del pressu­post públic, hauria de ser de­terminant. I no ho és perquè els polítics no hi creuen. No te­nen temps per a la investiga­ció. Tenen feina amb Angela Merkel i amb Jean-Claude Tri-chet, amb les enquestes, amb el disseny d’un pressupost que no ensenyi tota la veritat. Per­què l’Estat ja no gestiona di­ners, gestiona deute. I el deute és de mal gestionar. El pensament, la memòria, el llenguatge, eines que es deterio­ren de mica en mica. Com sem­pre, el final de la malaltia arriba, juntament amb una sensació d’alliberament que ens fa sentir culpables. Un final que no per més conegut és menys dolorós. I així recordem com, la iaia, con­tenta i riallera, feia berenar als més petits, cosia una vora de pantalons o feia uns canelons per llepar-se’n els dits... Punt Diari, 26 de Juliol de 2011